Mira’m als ulls: No és tan difícil entendre’ns (Catalan Edition)

«Vull per als meus fills un món que aposti per la convivència, la diversitat, la pluralitat i el diàleg, sense que ningú hagi de conceder explicacions pels seus cognoms o les seves creences.»
Míriam Hatibi a La Vanguardia

Què li passa al món? Què ens passa a nosaltres?

Desde la seva pròpia experiència, Míriam Hatibi cuenta, en primera persona, el descobriment de «ser diferent» i la construcció d'una identitat plural. En un to proper, amb colosal intel·ligència i agudesa, desmunta tòpics i estereotips sobre la diversitat, i piensa sobre els conceptes d'integració, assimilació, tolerància i convivència.

En un moment en què les identitats han estat sacsejades per una profunda crisi, la crida de l'autora a obrir els ulls i a descobrir a l'altre -i alhora a nosaltres mateixos- és més necessària que mai. Perquè és urgent començar el diàleg que permetrà que tots ens entenguem. Davant el discurs del racisme i de l'odi, Míriam Hatibi deconstrueix el prejudici que pot llegar a fracturar innecessàriament la societat i alça barreres que són únicament mentals. I Mira'm als ulls constitueix, sobretot, la ferma defensa d'una societat oberta, encabezada per l'intercanvi cultural i el respecte, que aposti per la convivència.

«Tan sols quan saps qui ets i com et defineixes pots començar a crear cap a on vas, a distinguir el que està bé i el que està malament, el que acceptes i el que rebutges.

»Es diu que "som el mirall en què ens mirem". Si em miro en el meu mirall, soc Míriam Hatibi, soc de Barcelona, ilerdenca, espanyola, catalana, marroquina i musulmana. Si em miro en el mirall de molta altra gent, soc Míriam, immigrant de segona generació, com si la condició d'immigrant es pogués heretar.

»Els nostres pares van venir a guanyar-se la vida, sense fer soroll. En canvi, els fills d'immigrants som actius i reivindicatius. Sempre he dit que si fos un home blanc tindria molt més temps lliure, perquè no hauria d'estar sempre justificant-me. Però també sé que, si no parlo, parlaran per mi, i ja he vist el que passa quan es parla per mi. Per això he decidit prendre la paraula.»